Pep Valls, La nespra

La nespra (Mespilus germanica)

Quan sentim a parlar de nespres o nispros sempre ens ve a la ment un petit fruit primaveral sucós, de pell ataronjada i d’origen japonès. Als nostres padrins els vindrà ràpidament la visió d’un altre fruit, aspre, de color marró fosc i que es cull a la tardor. I és que el nispro del Japó ha deixat en l’oblit l’antiga nespra, i encara alguns en conserven algun arbre per curiositat i per menjar-les, això sí, ben madures. Per poder menjar-te una nespra, el fruit ha d’estar pansit i tou, quasi diríem que per menjar-lo ha de tenir ja un aspecte més lleig. Llavors és quan està en el seu estat òptim per consumir.

Com diu la cançó:

“La mestressa se’n va al mercat
El dilluns porta lluç
El dimarts porta naps
El dimecres porta nespres...”

La nesprera és un arbre molt resistent al fred, plantada de llavor serà lenta d’entrar a produir, però empeltada damunt de codonyer o perer l’entrada en producció serà més ràpida i l’arbre serà més gran. És autofèrtil, és a dir, un arbre aïllat ens produirà fruits per ell sol i la seva fusta és tan dura que en alguns llocs, com a Euskadi i la Bretanya, en fan bastons i garrots. La podem trobar per tota Europa i com que és molt resistent al fred pot viure en altituds elevades sobre els 1000 metres.

El fruit té propietats sobre els nostres intestins, afavorint i regulant la circulació d’aliments, gràcies a la pectina, que també la podem trobar per exemple en les pomes i en altres fruites.

Com a curiositat, dir-vos que a Alemanya en fan una mena d’aigua ardent d’un nom ben curiós: Hundsärsch, que traduït seria “cul de gos”, segurament per la peculiar forma del fruit.

En fi, com sempre desitjar-vos una bona festivitat de Sant Antoni Abat i que quedi en l’oblit aquest any que hem passat tots tan difícil, que a poc a poc tornem a la normalitat i tinguem un 2021 millor.

Salutacions,

Pep Valls, Hortivalls